El nom d’aquesta advocació mariana, que sovint en la documentació ha adoptat la grafia Vilà per la seva similitud en el so, prové del mot baix llatí villare, que vol dir «població petita». També s’empra per definir un mas important que comprèn diverses edificacions i del segle X al XII definia el territori annex o pertanyent a una vil·la i que tenia algun hàbitat. El santuari té els seus orígens al segle XIV. L’any 1612, gràcies a una subscripció popular entre els blanencs, s’inaugura un espaiós recinte, que esdevé el santuari que va substituir la primera i reduïda capella i és quan ja tenim constància de la celebració de l’aplec.

L’estiu de 1939, després de la guerra civil, començava la tasca de restauració del ruïnós edifici i de la venerada imatge. L’industrial Pasqual Boada, Ramon Baltrons Urgell i els obrers del Vilar Francesc Girbau i Pere Puig i Llensa van ser decisius per assolir aquests objectius. Entre els molts artistes que participaren en la reconstrucció del temple hi va tenir un paper rellevant l’arquitecte Isidre Puig i Boada.

El porxo d’entrada, del qual se’n tenia notícies des de finals del segle XVII, també es va haver de reconstruir, tot seguint la planta i les línies del porxo antic: cobert amb bigues i rajoles pintades i amb un gran arc central de mig punt. Però un dels moments culminants de les obres de reconstrucció es va produir amb la inauguració de la magnífica Porta Jubilar. Fou el dia del Vot de Vila de 1951. Aquesta magnífica porta, coneguda amb aquest nom perquè la seva realització va coincidir amb la celebració de l’Any Sant de 1950, es troba situada a la façana principal. El gran treball de ferro forjat a les finestres, així com les pilastres i cornises de terra cuita, emmarquen una extraordinària i bella portalada de línies barroques, en part realitzada gràcies a una subscripció popular.

Per la festivitat de la Candelera de 1954 es va iniciar una campanya per recollir donatius per la corona i la gran aurèola aèria. Les noves corones, així com un petit ceptre, van ser realitzades amb les joies i els donatius econòmics dels devots. L’historiador Josep Maurí i Serra va explicar les tres parts de la nova corona:

La primera part del projecte són les corones d’or i els seus quatre valors: el valor espiritual, el valor material, el valor artístic «responsabilitat decisiva de l’arquitecte Isidre Puig Boada, l’artista Jaume Busquets i l’orfebre Puig Dòria» i el valor simbòlic. La possibilitat de gaudir d’aquesta obra d’art de l’orfebreria es reserva solament en els moments solemnes i vigilats. Fora d’aquests moments, la Santa Imatge duu una altra corona d’argent daurat i sense la rica pedreria.

La segona part de la corona són les tres aurèoles, resplendors que simbolitzen la glòria de la Verge i al mateix temps serveixen de protecció: l’aurèola de Verge, feta d’una gran làmina d’argent lobulada i de forma còncava, que actua de respatller; l’aurèola de màrtir, envoltant la imatge, té la forma d’un arc de palmes de bronze amb roses d’aram encastades i l’aurèola de doctor que està simbolitzada per una glòria radiant de bronze i argent en forma d’el·lipse i que inclou les llengües de foc de la doctrina i els raigs de llum de la predicació.

La tercera part que integra el projecte és el baldaquí aeri que es troba penjat a les voltes del cambril. Està format per una gran anella de bronze integrada per dotze àngels i tres arcàngels: Sant Miquel i Sant Rafael mirant cap amunt i Sant Gabriel dirigint-se a Maria per comunicar-li el seu missatge. Tres tirants de bronze suporten l’anella i porten escrites les llegendes  «Te creavit Pater ingenitus», «Obumbravit te Unigenitus» i «Fecundavit te Sanctus Spiritus».

La presència del conegut rem de trenta-quatre al Santuari del Vilar és una prova més del viu record que tenim de l’escriptor Joaquim Ruyra i Oms. A les seves narracions hi apareixen magnífiques descripcions del litoral blanenc. Una de les seves novel·les més conegudes és El rem de trenta-quatre (1903). En aquesta narració un rem de trenta-quatre pams va ser ofert com a exvot a la Mare de Déu del Vilar per la tripulació de la «Santa Rita» i fou portat en romiatge fins al santuari blanenc. El rem esdevé l’eix central de la narració.

En agraïment a l’èxit rotund de la narració, anys després, un 27 de setembre de 1934, el dia en què Ruyra celebrava el seu 76è aniversari, es va portar un rem de trenta-quatre pams al Santuari. Estava guarnit amb un estrop de corda d’on hi penjava el típic nus mariner conegut amb el nom de pinya de rosa.

L’any 1948 la família Robert-Balvey fa construir una reproducció del rem original en acció de gràcies. Una petita placa de metall informa de la destrucció de l’anterior rem i de la seva restitució el 28 de març de 1948.

Com ja va passar l’any 1955 en la coronació canònica, el 2003 coincidint amb la celebració de l’Any Ruyra, es va voler homenatjar l’escriptor fent relleus populars per traslladar el rem de trenta-quatre des del Vilar a la Casa Saladrigas, seu de l’Any Ruyra.

D’exvots podem trobar-ne de mariners, relatius al món de la pagesia, d’accidents laborals, malalties guarides… Els exvots eren reproduccions en miniatura de les embarcacions de pesca o de mercaderies, o bé quadres pintats sobre fusta. En les pintures hi apareix la imatge de la divinitat protectora, situada en l’angle superior del quadre, juntament amb un dibuix i una detallada descripció dels fets ocorreguts, la seva localització i l’any en què van succeir. Malauradament, els exvots més antics que conservem a Catalunya són ja del segle XVIII, no eren apreciats com a obres d’art i patien cremes periòdiques, a més molts santuaris van ser incendiats durant la Guerra Civil, provocant la desaparició de molts dels que es conservaven a les cambres d’exvots, com la que trobem al Santuari del Vilar.

El tradicional Vot de Vila al Santuari del Vilar, també conegut amb el nom de l’Aplec de Sant Rafel, té més de dos-cents anys d’antiguitat. Es realitza per donar gràcies a la Mare de Déu del Vilar per haver salvat el poble de Blanes de la invasió de l’exèrcit francès durant la Guerra Gran, quan per por a l’ocupació de les tropes franceses es requereix el trasllat de la imatge fins el poble. Aquest Vot de Vila, que s’ha anat renovant anualment, fou ratificat davant el notari Manel Miralbell el dia 24 d’octubre de 1795, diada de Sant Rafel, quan la imatge va ser retornada al seu indret original. El Vot de Vila comença amb la lectura del Vot per l’alcalde de Blanes. A continuació hi ha ofici solemne i,

tot seguit, té lloc un aperitiu ofert per l’Obreria del Vilar, l’entitat que té cura del Santuari. Es recorda especialment la celebració del 200 aniversari del Vot de Vila, celebrat l’any 1994, amb motiu del qual es va editar el llibre de l’estudiós local Jesús Crous i Collell.

L’aplec del Vilar de dimarts de Pasqua es celebra de manera solemne des del començament del segle XVII, com així consta a la Consueta de Blanes de 1609. El motiu que va portar als blanencs a escollir la data de la Pasqua florida per a fer-se l’aplec és un misteri. Pot fer referència a l’alegria pròpia del temps pasqual, tal i com va apuntar el notari Josep Maurí i Serra en el seu valuós llibre sobre la història del Vilar. En els goigs del Vilar també hi ha imperat de sempre la idea del goig i alegria. Hi ha constància documental que en el segle XIV al Vilar s’hi celebraven al llarg de l’any quatre grans festes religioses. En un text de l’historiador Josep Cortils i Vieta publicat a finals de segle XIX hi llegim el següent comentari: «En los días d’aplech se reuneix al entorn de la capella una nombrosa concurrencia, composta de vehins de diversos pobles de la comarca, y de totas classes i condicions. Allí s’colzeja lo mariner ab lo pagés, lo hisendat ab lo jornaler, la elegant senyoreta ab la engalanada menestrala y ab la senzilla pagesa, sense que mayperturbe la alegría general la més petita baralla».  També deixà escrita una interessant poesia, un «romanç descriptiu» que titulà «L’aplec del Vilar» i que és de gran utilitat per entendre millor la dinàmica de l’aplec, el camí que seguien els romeus per arribar-hi o l’ambient que s’hi respirava ara fa un segle: el viatge dalt de les tartanes d’en Brillas, d’en Llinàs o de cal Tit; els carros replets de coves amb les viandes i els porrons de vi; la vegetació i les herbes que recollien els que feien el trajecte a peu (mare-selva, murtra, argelac, romaní, farigola, tomanyí, arç, bruc, arboç, lliris…); el pas per les vinyes; l’Oratori de can Bruno; la compra dels ciris per portar a la Verge…

La gastronomia és un dels ingredients principals de l’Aplec del Vilar de dimarts de Pasqua.

És una tradició molt arrelada que les colles d’amics i les famílies que assisteixen a l’aplec s’escampin per tot el paratge buscant el millor indret on parar taula, sovint a terra mateix.

La imatge ha estat traslladada a la vila en nombroses ocasions. La notícia més antiga que tenim és de l’any 1580, quan fou duta en processó fins a la parròquia amb el desig que acabés amb un «persistent aixut». L’any 1650 va haver de romandre durant dies a la vila per evitar una possible mortaldat ocasionada per una epidèmia de pesta. La manca d’aigua pels «aixuts generals» eren el principal motiu del trasllat de la imatge al poble, on es demanava que es produïssin les desitjades pluges. Aquesta circumstància es produeix els anys 1680, 1683, 1734 i 1739. Per por a l’ocupació de les tropes franceses el 1794, es requereix de nou el trasllat de la imatge a la parròquia, l’amenaça francesa es repeteix el 1809, però llavors la imatge es trasllada al convent dels caputxins. D’entre les moltes llegendes que s’expliquen hi ha

«la del desertor francès ó contrabandista que irreverent donà una unglada en sa santa faç – que actualment encara hi és marcada – per a provar a un pastor que era de fusta, havent quedat repentinament cec».

La seva estada a Blanes durant el segle XIX es repetirà en 5 ocasions més, els anys 1834, 1836, 1854, 1855 i 1872. També l’any 1912, per festejar el 900 aniversari de la seva troballa. Als inicis de la Guerra Civil, de les nombroses imatges que hi havia a les ermites i capelles blanenques només es van salvar del foc la talla barroca de la Mare de Déu de la Salut i la de la Mare de Deu del Vilar. La imatge del Vilar va ser substituïda per una rèplica gràcies a la intervenció de mossèn Josep Masllovet i de la família Vilà. El dia 29 de juliol de 1936, el jove terrassà Sebastià Llorens i el pare Jaume Puig, superior del col·legi Santa Maria, l’amagaren en un forat davant del mas Llorens, coberta de jaç. Hi seria fins el dia 8 de febrer de 1939, quan es va desenterrar i es procedí a la seva restauració. El 1940 la imatge de la Verge torna a passejar-se en processó pels carrers de Blanes un cop restaurada als tallers de Joaquim Renart. Per celebrar el retorn al Vilar s’organitzaren actes populars i un gran aplec el dia 13 de maig de 1940.

Tornarà a Blanes en motiu de la Santa Missió que es va celebrar en el transcurs de l’Any Sant de 1950. El mes de maig de l’any 1955, Blanes es vestia de festa per acollir els multitudinaris actes per coronar canònicament a la Mare de Déu del Vilar, coincidint amb la Pasqua de Pentecostes. El dia 26 va sortit del santuari la comitiva amb la imatge i el dia 31 al matí, després dels torns que la vetllaren tota la nit i de la missa a Santa Maria celebrada per l’abat de Montserrat, fou tornada al santuari.

El mes d’octubre de 1961 té lloc la darrera Santa Missió i la imatge del Vilar tornà al passeig de Mar.

El diumenge 25 de maig de 1980, per celebrar el 25è aniversari de la seva coronació, fou portada de nou. Finalment, el dia 30 de maig de 2005 es van commemorar els cinquanta anys de la coronació canònica i la imatge va tornar a Blanes durant uns dies.